1

Jordi Enjuanes-Mas

NEL MEZZO

2

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura

chè la diritta via era smarrita.

2

PER ABRIÜLLS I EMBULLS A LA PERDUDA





Per abriülls i embulls a la perduda,
incert en la incertesa del camí,
amb vol feixuc i amb ala mig caiguda,
amb rem vençut i amb ignorat destí,

camino amb ulls orbats, la pensa muda,
el cor ja vell, esparracat setí
el somni de l'albada i espremuda
al cup la joia i agrejat ja el vi.

Sóc com aquell que, a mig camí del cel,
sent com es fon la cera de l'anhel
que li donava alè i ja dubita

perdut entre l'efímer i l'etern,
xuclat pel tot i el res, penós infern
nel mezzo del cammin di nostra vita.

3

S'ESMUNY COM RIEROL PAUSAT LA VIA



Alles ist ausgeruht:
Dunkel und Helligkeit,
Blume und Buch.

R. M. Rilke



S'esmuny com rierol pausat la via:
passa com ombra el temps ran de camí
marcint les flors que a plenes mans collia.
La llum s'enduu les roses del matí,

però no mor l'olor que les vestia:
la terra generosa solca amb mi,
enyorada i fidel companyonia,
petjades en les cendres de l'ahir.

Esgrogueïdes ratlles d'arnats fulls
il·luminant el vespre, cor meu, culls,
i el temps tan frèvol fugaçment s'atura.

Avar i ric d'escadussers instants,
un llibre obert silent damunt les mans,
mi ritrovai per una selva oscura.

4

M'EMMIRALLEN ELS ULLS DE MIL MIRALLS






M'emmirallen els ulls de mil miralls,
tot em crida en la nit i només calla
el teu esguard que es fon en fosques valls
pel rost camí que em xucla i m'atenalla.

El meu pas s'ensendera a corregalls
on, aquissats per l'agulló i la tralla,
renillen desbridats els folls cavalls
segats pel tall obscur de la godalla.

És quimera el camí sempre fressat
per ulls emmirallant la soledat,
retalls perduts de la paraula escrita.

I aprenc ja tard, mirant-me en un resquill
dels mil bocins d'un vell trencat espill,
chè la diritta via era smarrita.

5

DE BALBA LLUM I D'ENGANYÓS MIRATGE






De balba llum i d'enganyós miratge
són presoners els senys: incerta sort,
vents oposats disputen el mestratge
en un mar tèrbol sense nord ni port.

Només l'amor és pa i és companatge
que ens salva del naufragi de la mort,
només l'enyor ens guia en el viatge
i ens afrenella el seny al somni estort.

Només, vencent la por que ens enquimera
i ancorant el neguit, la fe primera
és, enmig de la mar, segura taula.

Misteri sempre jove i sempre vell,
il·lumina la nit com un farell
perdut entre la boira, la Paraula.

6

FRISOSOS DE LA LLUM I DE L'ESPERA




Frisosos de la llum i de l'espera,
dormen els mots un son antic i bell:
macs ignorats al fons d'una riera,
l'aigua del temps els va afinant la pell.

¿Qui els desvetllà del jaç d'una glacera
i, armat de dura escarpra o fi cisell,
omplí de llum i vida la clapera
dient per primer cop 'arbre' i 'ocell'?

¿Qui, afaiçonant joiós cada fonema,
omplí d'amor les ratlles d'un poema?
¿Qui, amb seny tenaç, mot a mot confegia

l'arquitectura gràcil de la ment?
Amb frisança de llum i estremiment,
dorm al fons del vell riu, la poesia.

7

EM RECLOC EN SILENCIS SOL I VERN





Em recloc en silencis, sol i vern,
solc endins, terra endins al baricentre
de l'esperança nua de l'hivern.
En clausura d'amor, la vida esventra

la carn, la pell, i sento el broll etern
que em bressa en el paisatge que concentra
enyors i esperes, oh dolç si matern,
oh mare que vas dur-me en el teu ventre!

En tu i per tu, reneix en mi l'infant
que bressoles manyaga amb el teu cant
i acarones amb dits plens de tendresa.

Mirant-me en els teus ulls plens de bondat,
em retrobo, i retrobo al teu costat
el vell camí perdut de la infantesa.

8

NEGRA ÉS LA NIT, I CAP ESTEL S'AFUA



A la Roser Morera, que torna al Zaire



Negra és la nit, i ni un estel s'afua
pel cel orbat i brut, fet tripijoc
i mercadeig del món, sempre a la cua
dels ors, encens i mirres de baix joc.

I, perduda endemig de la corrua
dels vells camins que mai no van enlloc,
una noia tan bella que cornua
en la seva negror espera a poc.

I tot de cop ve que li arriba l'hora,
i un negre i bell infant perneja i plora
en la nuesa pura del seu si.

I la gent que, passant, el camí mena
uns als altres es diuen: "S'anomena
Emmanuel-nascut-ran-del-camí"

9

AMB MOTS INCERTS DE TRAÇ ESMUNYEDÍS



Poeta negre mort a la forca



Amb mots incerts de traç esmunyedís,
atàvica fillada que estremida
calciga enyors fressant el vell callís
sense nord ni retorn ni deseixida,

cant d'un món esbucat, d'un paradís
on mai les flors perdien la sentida,
dicta al paper, el poeta, el bell encís
d'un cel més clar i d'una més lliure vida.

Però la mort és ara l'únic cant
alçant-se com la llum en un foscant,
vida esclatant contra la mort eixorca:

emmudida la llengua, mut el pit,
ningú farà callar jamés el crit
nascut del cant que penja d'una forca.

10

BELL COMPANYÓ PERDUT CERCANT LA RUTA




Bell companyó perdut cercant la ruta,
no em demanis a mi pel dret camí:
pregunta al vent la força irresoluta
que el mena enllà vers l'ignorat destí.

Bell companyó d'ulls nets, segueix i escruta
la soledat del mar, immens setí
que, a tornassol, el sol daurat velluta:
pregunta el camí al mar, no pas a mi.

Pregunta al cel foscant i a l'estelada
que emprèn la inconeguda caminada
per les belles senderes de la nit.

No hi ha camí, bell companyó, ni guia:
sense recel només, sense falsia
escolta el cor que et bat endins del pit

11

ES LLEVA EL SOL ARA QUE MOR EL DIA



A la Marta, la noieta cega que canta
tan meravellosament l'Ave Maria



Es lleva el sol ara que mor el dia
I s’alça el jorn sobre foscants incerts,
que un àngel cec saluda: Ave, Maria!,
i es fa carn la paraula, i cant el vers.

Oh quanta llum, la veu que resplendia
enjoiant-nos el cor, erms i deserts
reverdint en l'esclat de l'harmonia
que féu néixer la vida i l'univers!

Es feia carn el cant, bastint eteri
les voltes d'un nou temple en el misteri
de la veu estremida d'aquest prec

que il·lumina la fosca i ens amara
de la joia, nascuda en la nit clara,
que anuncia al meu poble, un àngel cec.

12

ES QUEDA SOLA SENSE TU L'ESCOLA



A l'Enric, l'amic i fidel conserge de
l'institut Sant Andreu



Es queda sola sense tu l'escola,
tu que l'omplies com un déu antic
provident i pairal, com qui estintola
vides i feines amb posat amic.

Amb tu s'envola el gust de la xarrola
de cada capvesprada, el llarg predic
de germà gran que et mena i t'afillola,
d'amor i de bonesa sempre ric.

Amb tu se'n van anys i més anys de lluites,
d'utopies i anhels, somiatruites
d'un món on el que és just sigui únic déu.

Sola se'ns queda sense tu l'escola,
plena tan sols de buida xerinola,
orfe per sempre el nostre Sant Andreu

13

BELL OBELISC DREÇAT ENTRE L'ESTRALL



A l'amic Carlos Pereira,
arquitecte fundador dels Amics de les Xemeneies



Bell obelisc dreçat entre l'estrall
d'un món ara esbucat, la xemeneia
fendeix serenament el blau mirall
del cel, vell vigilant que ha vist com queia

el temple de l'esforç i del treball,
escampall d'enderrocs que la taleia
del progrés se n'ha endut sense aturall.
Cap banderol de fum ja no voleia,

com altre temps, damunt l'altiu cloquer,
signe de pau i pa, donant recer
a una altra Icària feliç i recta.

Baluard de l'enyor, del món que ve
sigues aval de pau, alçant-te erecte,
custodi d'antics somnis, arquitecte.

15

VULL FER ARA UN VERS PER NO DIR RES DE RES



Farai un vers de dreit nien

Guilhem de Peitieu



Vull fer ara un vers per no dir res de res,
mig confegit mentre pesava figues
en un sermó tan doctoral i espès
dels que no pots seguir si no et pessigues.

Un vers que ara us reciti ben distès,
sense mots entonats que, com ortigues,
afeixuguin el pas vençut d'estrès
de qui duu el pes d'angoixes i fadigues.

Un vers que ara mateix vull començar
dient barimlombí-barimlombà
i us sigui refrescant, talment com l'ona

us relaxa la pell al bell estiu.
Ben agradós serà, per qui l'escriu,
que, sens fatic, hagueu passat l'estona.

14

SI EN SOLEDAT CAL FER EL CAMÍ



A l'amic Àngel Cervera i Fita.




Si en soledat cal fer el camí, mai sols
no el fem del tot, hi ha sempre qui ens espera
i ens guia pel secret dels corriols
i els indrets perdedors de la drecera.

Des del bressol, amb dolços agombols,
un àngel de nissaga bressolera
ens vetlla el son i ens mena pels revolts
del vell camí fins l'última frontera.

Jo sé del meu: el seu esguard fidel,
tan net i transparent, em mostra el cel
i em lliga al vol, xuclamel de l'altura.

El meu pas, al seu pas serè i suau,
es retroba anhelós d'amor i pau,
cérvol ferit delejant l'aigua pura.

16

A L'URBS DELS FOLLS ÉS FOLL QUI SE SOPLUJA



Una ciutatz fo, no sai cals,
on cazet una plueia tals
que tug l'home de la ciutat
que toquet foron dessenat.

Peire Cardenal



A l'urbs dels folls, és foll qui se sopluja
sota l'empara amable d'un rafal:
més val restar al serè entomant la pluja
i esdevenir, entre els folls, un foll com cal,

que, al seny, tota oradura sobrepuja,
i l'oripell, a l'or: l'home cabal
és engolit ben tost per la tremuja
i arrossegat vers l'ull de l'embornal.

Drapat amb la follia per gonella,
cal seguir el pas dels folls en carrendella
si no vols acabar clavat a un pal,

que el seny de Déu, als folls sembla oradura,
i desmesura folla, la mesura:
tal dicta el cant d'en Peire Cardenal.

17

RODA LA RODA, I DESIGUAL FORTUNA



són los bandolers barons
i los barons, bandolers.

El Rector de Vallfogona




Roda la roda, i desigual fortuna
muda, en cascú, nivell i sort i rang;
es gira i es capgira el món tot d'una
i blanc esdevé el negre, i negre, el blanc.

El llord diner renom i fama aduna,
i el lladre és qui pot fer i desfer en un banc,
i el vil poder, tot oferint la lluna,
ens xucla a tots els ossos i la sang.

Diner i poder són ara llei i meta,
l'honor, proscrit; i tota cosa dreta
no troba enlloc defensa ni raons,

que enlloc no hi ha cosa que dreta sia,
que els barons, com ja deia el bon Garcia,
són bandolers, i els bandolers, barons

18

FILL DEL VELL TEMPS DE FÈRULA I DE MORMA






Fill del vell temps de fèrula i de morma,
de tríviums i quadríviums enyorats,
ara el govern em vol posar a la forma
el sabatot del cap. ¿Per quins pecats

desconeguts, se'm fa carn de reforma
i, engiponat de crèdits malgirbats
i un disseny que canvia els noms per norma,
em cal jugar al nou joc dels disbarats?

En temps en què el qui no corre vola,
han reformat per a nens rics l'escola,
que el pobre amb lluc no en traurà suc ni bruc.


Theleme és lluny! i ens cal tornar a costura
a fer -que ho fa, i això ja no s'atura-
del ruc un savi i del més savi un ruc

19

DE LES QUE NO HAN TASTAT MAI UN COGOMBRE






De les que no han tastat mai un cogombre,
ni un tros de pastanaga ni un mal nap,
més estirada que no un pal d'escombra
i amb més ensenyament al cul que al cap,

la directora general, a l'ombra
de l'Opus poderós que li omple el pap,
va deformant de dia en dia el nombre
d'escoles que ha deixat fetes un nyap.

Tot fent passar el camell per una agulla
que els rics fa rics i els pobres ben despulla,
va protegint l'ensenyament privat

i, no podent l'amor, ens fa la guerra
de dia com de nit per si ens enterra,
la que jo no diré, que m'hi va el plat.

20

VISC QUE NO VISC PRIVAT DE LA FUMERA




Tabac cast, tabac sant, tabac tan fort
Que de ser immortal dubte no té,
Puix venç lo Amor, i Amor venç a la Mort,
Lo que diu mal de tu no sap què és bé

El Rector de Vallfogona



Visc que no visc, privat de la fumera,
fos com el fum, pel fum, d'enyorament,
tot fent salut de cor i de cartera,
i d'ànima no ho sé -que ho diu la gent.

I em moro així, per mor de la bufera,
de mort de què hom no mor: de sentiment,
que, en aquest món, oh sort ben punyesclera!,
o fumes o bé et fumen de valent.

No tot és bo: ni massa sacrifici,
ni viure sol i vern sense cap vici
i fer-se sant així tot d'un patac.

I em cal trobar ben tost una altra flaca
per tornar a omplir de vida la petaca
i així substituir la del tabac.

21

FOGAR DE CIVILTAT I SOFROSINA






Fogar de civiltat i sofrosina,
ja tan xaruga o més que l'anar a peu,
la vella Europa a voltes s'estossina
adés a Sarajevo, adés arreu.

Savis com som, mai ningú no endevina
l'arrel de tanta guerra i mai no es veu
si és per esport funest o és, com al cine,
que es venen les baralles a bon preu.

Ja com qui aprèn les lletres o els arpegis,
les bones nenes dels més bons col·legis
esfreixuren a qui se'ls posa a tret.

No som casal de senys ni sofrosines,
ans més tost un corral on, com gallines
escabetxem veïnes a preu fet.

22

NO US CANSARÉ JA AMB MÉS CANÇONS






No us cansaré ja amb més cançons: me'n vaig.
Cal un nou rumb i és ja temps de viratge.
Us faig mercè de l'urbs: l'ombra d'un faig
és el que em plau, o l'ona en blana platja.

Si no em trobeu, cerqueu-me vora el raig
d'una font, ajagut sobre el fullatge
boscà, rescabalant-me de l'empatx
sacro-docent del meu doble mestratge.

Adéu, amics, me'n vaig, que no és ben boig
qui a casa torna i sap desar l'estoig
del temps, l'invent tirànic del rellotge.

És hora de fer bones i fer fotja
del viure gris que en la ciutat s'enfotja
i anar allà on trobadís es faci el goig.

23

EM PERDO I EM RETROBO EN EL PAISATGE






Em perdo i em retrobo en el paisatge
fressat en cada ratlla, en cada mot
balbucejat al pas del meu viatge.
Es fonia la boira, i ara tot

és concret i real, vell tatuatge
arrapat a la pell, maurant el llot
amb sang i venes i cobrant fogatge
a l'amor que em jugava en un vaitot.

El vell caliu que creia tornat cendra
reviu en mi i em cal de nou aprendre
tactes i flaires vells del meu jardí,

i resseguir una a una les petjades
perdudes en la fosca i oblidades
enllà del temps al llarg del meu camí.

24

ET SÉ EL RECLAM, PERDUT ENDINS L'ENTRANYA




Entre les perdius passa sovint que les unes roben els ous de les altres per tal de covar-los (...). I heus ací una cosa estranya, però nogensmenys ben testimoniada, perquè la perdiganya que s'haurà desclòs i nodrit sota les ales de la perdiu estranya, al primer reclam que sent de la seva vertadera mare que havia post l'ou d'on prové, deixa la perdiu lladre, retorna a la seva primera mare i es posa a seguir-la.
Sant Francesc de Sales, Tractat de l'amor de Déu, Llib. I, cap. XVI




Et sé el reclam, perdut endins l'entranya,
alba de llessamins, vellut de pell
arrapat, com la molsa que el mar banya,
en l'aspra soledat del meu niell.

Orfe d'amor, sóc com la perdiganya
nascuda en niu postís d'un altre ocell,
que, al reclam de l'enyor que mai no enganya,
s'envola envers la mare. Jo per ell

visc i moro i el cerco en la sentida
del vell dolor no dit, seguint la crida
del crit del mar i el vent que em mena a port.

Lluny del camí fressat per la mentida,
vull seguir el vell reclam frisós de vida
que em relliga a l'amor, en vida i mort.

25

ON RESPIRÍ TEMPS HA, DE NOU RESPIRO






On respirí temps ha, de nou respiro:
retorno als vells topants que han conegut,
feliços de mirar, si enrere miro,
els anys, ara esborrats, de joventut.

Tot el que un dia fou, torno a sentir-ho
encara meu, mig paradís perdut,
ja sense enyor, senyor del Buen Retiro,
tot passejant l'hivern quiet i mut.

Madrid trenta anys enrere, Madrid ara:
la joia enceta aquesta tarda clara
i un sol d'amor el meu ponent encén.

Temps era temps, el temps era suara,
que al temps, l'amor, d'eternitat amara:
Raimon cantava i canta encara Al vent.

26

SÓC PRESA D'AQUEST TEMPS, DE LA INCERTESA







Sóc presa d'aquest temps, de la incertesa
i la boira del somni, del finit
que em reclama fogatge de certesa
i em lleva pells d'enyor de l'infinit.

Del que és meu sóc senyor, de la bellesa
fugissera dels mots, del cant, del crit,
ric dels meus ulls tranquils en l'orfenesa
del poema anhelat i mai no dit.

Enllà de vells camins per on avenci
topo amb topants, forjats en el silenci,
de soledats sonores on em duu

a teixir i desteixir cada fonema,
cada mot, cada vers del meu poema,
el meu amor fet tot d'enyor per tu.

27

SÓN ROSES JA SABUDES, PRESSENTIDES







Són roses ja sabudes, pressentides
en cendres de l'amor, al foll caliu
de l'hivern fred i vern, a les eixides
de silencis del cor solet soliu.

Són roses ja viscudes, dues vides
iguals per qui reviu el que ara viu,
amor i enyor, en hores i sentides
i rereveres amb empelts d'estiu.

Claror i olor i passió que advera
colors ja vells tenyint la primavera
d'un to ja antic i un conegut estil.

Sant Jordi ve. I un llibre i una rosa
damunt l'amor ja vell encara posa.
I llessamins florits d'un altre abril

28

S'ESFULLEN LES PARAULES, NO LA ROSA






S'esfullen les paraules, no la rosa
que al foc follet de cada abril s'encén,
fràgil arquitectura, gràcil posa,
flaire de carn i llum de pensament.

I tu tan lluny que el goig callat reposa
assossegat on sols el sap qui el sent!
Tot és silenci a casa i cada cosa
es fon de solitud i enyorament.

Visc sols de tu, immers en el misteri
d'aquesta llum i aquest perfum eteri
que resta en tot i que no sap ningú

com solament per ell jo visc i moro,
espero i desespero, ric i ploro,
rosa desclosa cada abril per tu.

29

PAS A PAS DEL TEU PAS, A LA SAETA






Pas a pas del teu pas, a la saeta
el teu dolor és el meu, vençut combat
en la veu estremida del poeta
fendint la nit d'un deix de soledat.

La lluna mor al cel i la gaieta
floreix d'enyor en un extrem esclat
i el xiscle foll i trist d'una trompeta
buida de força el vent, i el mar d'embat.

S'arrapa a tu el meu cor en la sentida
del meu dolor fet teu, com escindida,
a mig viure, la crida a l'enforcall.

Pas a pas del teu pas, passa la vida,
vencent el dol amb ors de llum tenyida
al cant d'una saeta, carrer avall.

29

29

30

AMOR, SENYOR MAI FRANC DE LLOGA I SOU






Amor, senyor mai franc de lloga i sou,
mar sense calma a qui res venç ni cansa,
motor que el cel i l'estelada mou
i ens mena al ball de la més vella dansa.

Cec laberint que a qui s'hi enclou reclou,
foll atzucac on qui recula avança,
cadena i llibertat, presó i alou,
dolor i remei, tristesa i benaurança.

Per tu visc, per tu moro, per tu escric
un nou poema que ja neix antic,
d'un vol que dol ja lliure de recança.

Per tu em perdo i em trobo i, pel camí,
vaig amollant la vella part de mi,
de vida, com de pell, tot fent mudança.

31

D'AMOR EN DESAMOR GIRANT FORTUNA






D'amor en desamor girant fortuna,
furgant el vell reialme ara esbucat
d'un temps ja traspassat, de cop, tot d'una
es muda el teu sentir i el teu posat.

I em sé com qui travessa la vedruna
d'un món feliç i es sent abandonat
i, no gosant ja pidolar una engruna
del teu amor, et prega pietat.

I en va, si el nom tan piadós et lliga
al do d'amor, el desamor deslliga
nom i cognom que l'amor feia vera.

I no sé com ni on, la molt antiga
vila de Mondragon se'm fa propera,
que, si no ho és, no sé ja què m'espera.

32

FET AL SILENCI, EN EL SILENCI ET CRIDA






Fet al silenci, en el silenci et crida
serenament tot el que sóc. S'esmuny
la tarda enllà pel rost camí, ferida
per dalles de la sega d'aquest juny.

Arrabasso el que puc. Servo la vida
fugissera estremida dins el puny
i el dolor se'm fa viu en la sentida
de vell encuny de cants d'amor de lluny.

Te n'anaves als límits de la tarda
i t'enduies, perduda entre la farda,
la joia tan callada, i el meu cor

es reclou sol i vern en asceteri
on sols l'enyor em peix, llaga i cauteri,
la flama sempre viva del record.

33

RES DEL QUE JA ÉS ESTAT TINC NI RETINC



Al Carilló de Palau de la Generalitat
celebrant el seu vintè aniversari



Res del que ja és estat tinc ni retinc,
sinó tu, amor, que amb tons bells engalanes
el vell casal sense gastar ni cinc
en cap moble ostentós ni en coses vanes.

Ja només aquest ram, fet amb un brinc
de tot i res, les hores torna ufanes,
i el cor, ressonant net com aquest dring
sempre nou, sempre vell de les campanes

que no pas lluny d'ací, ben per damunt
dels tripijocs del món, en contrapunt
vellutat d'harmonia i frisós d'ales,

vessa del cel, únic i ver Palau,
un bressoleig d'enyor i un xic de pau,
teixint, amb bell tritlleig, velles nadales.

34

UNA ALTRA LLUM ALS ULLS, ALTRES PAISATGES






Una altra llum als ulls, altres paisatges
duc als meus ulls cansats del llarg camí
i, empès per altres vents i altres oratges,
pel teu amor sóc nouvingut ací.

Del teu amor i el meu amor són gatges,
festonejant el goig, un llessamí
i el blau i el verd i el gris d'aquestes platges
i el deix d'aquesta gent i el seu llatí.

I estimo el sol fet clar del teu somriure
i el vent que esbulla el teu cabell tan lliure
i aquesta mar que enjoies i revé

d'amor per tu, i encara aquestes nenes
gitanes que amatent a casa emmenes,
i aquest infant que diu ¿y eto qué e?

35

FAREM L'AMOR SOBRE LLEVANTS INCERTS






Farem l'amor sobre llevants incerts
en llit d'algues i líquens i amb petxines
incrustades al sexe i en deserts
que amb dits assedegats tu despentines.

Revindrà el mar i als arenys ja desperts,
curulls de somnis i sentors marines,
per camins ja sabuts on sempre et perds,
florirà el goig callat on l'endevines.

S'encalmarà la mar sobre el teu cos
assossegant la joia del repòs
en l'horitzó on ja cap llevant no frissa.

I amb nueses de sal, fosos jo i tu,
ofert al vent i al goig, el teu cos nu
sobre la nua sorra s'adormissa.

36

TOTA LA MAR ÉS FADA SENSE TU






Tota la mar és fada sense tu:
no hi ha camins solcats per cap estela
ni cap llambreig mirallejant no hi lluu,
ni la flama estremida de cap vela.

Vers un zenit ben despullat i nu
el vol de cap gavina no s'encela,
i un vell enyor el meu dolor s'enduu
aigües endins al fons que tot ho cela.

Sóc sols per tu i sense tu no és
res del que em volta i l'ampla mar no és més
que un buit total si el teu amor m'hi manca

ofert al goig tan follament sereny,
o adormit blanament sobre l'areny
d'una deserta i íntima calanca.

37

A CINQUANTA ANYS HE DESCOBERT LA VIDA






A cinquanta anys he descobert la vida:
el sol que entra, vell luxe, casa endins
i l'amor, sempre nou, que fa aclarida
de vells pous ara oberts a mil confins.

Sóc senyor del que tinc: de la sentida
fugaç d'un llessamí que treu flor fins
que l'hivern, corgelant d'enyor l'eixida,
adormissa en silenci vells instints.

Floreix el meu jardí quan mor el dia
i es fa llevant, quan ja ningú ho diria,
un vell i consirós vent de ponent.

I el teu tu se'm fa jo i el jo es fa tu
en un misteri que no sap ningú,
escàpol a la fressa i a la gent.

38

BENAURADA L'AMOR QUE ÉS EL CAMÍ






Benaurada l'amor que és el camí,
benaurat el camí i la caminada
i benaurat qui arriba al seu destí,
benaurat port en la més bella rada.

Benaurada la mà d'aquella qui
em mena i em menà per la intricada
ruta que és ara i és demà i ahir
allà on la posta és naixement d'albada.

Benaurada l'amor dolça com mel
que el dol fa goig i fa la terra cel,
olorós llessamí que a Grazalema

vetllarà piadós el blanc portal
de la casa que hi vull, guardant del mal
les ratlles que escriuré del meu poema.

39

TOT ÉS BLANC EN LA TARDA MENTRE TU






Tot és blanc en la tarda mentre tu
fas de dona endreçada que neteja
el bé de Déu de peix que als fogons lluu
tan viu i platejat que als ulls fa enveja.

La gent al carrer crida i xerroteja
secrets als quatre vents, i passa algú
amb una ristra de cupons que oneja
com si la sort fos ara el més segur.

I res no val pas com la sort de seure
a casa compartint el pa i el beure
amanyagant la joia de la pau,

i, sense un mot, sentir-se entès encara
en la claror d'aquesta tarda clara,
blanca de tan tibant que és el cel blau

40

M'ACARRERO SEGUINT LA CARRERADA





M'acarrero seguint la carrerada
amb els pastors que dormen a camp ras
abandonant la cleda on la ramada
viu a l'empara vella del vell mas.

Res no m'apressa si es fa lluny l'albada,
ni res no em mou. sinó qui em mena el pas
cercant en l'enyorança una altra estada
com si el que tinc em fos ja poc i escàs.

Res no somou, però, la fe senzilla
posada en tu, l'amor que m'abracilla
i em salva en el silenci de la nit.

Ni res desfà la joia mai defesa
d'aquest escalf d'amor i de tendresa
que trobo al coixí amable del teu pit.

41

QUAN AQUESTS ULLS DECIDIRAN QUE MORI

A la manera de Ronsard



Quan aquests ulls decidiran que mori
enviant-me abans d'hora al vell fossar,
i el meu destí encaminat haurà,
la Parca a l'altra riba, i sols implori,

balmes, prats i boscatges!, que algú em plori,
en ma dissort vulgueu-me consolar
donant-me amb vostres braços l'ombrejar
on ja per sempre més el meu cos mori.

Vindrà potser que un poeta amorós,
esgarrifat del meu fat dolorós,
en un xiprer escriurà aquest epigrama:

MORT PEL DOLOR, ON GROGUEJA ARA EL FENC,
JEU ALS TEUS PEUS UN AMANT NAVASENC
QUE ESTIMÀ MASSA ELS BELLS ULLS DE SA DAMA.

42

SE M'ENVETA QUE, QUAN SEREU VELLETA






Se m'enveta que, quan sereu velleta
i estant revoleiada en un sofà
amb un whisky a la mà i la cigarreta
oblidada al cendrer, deureu pensar

tot debanant la troca: Que ximpleta!
si sembla que l'ahir s'ha fet demà
quan em feia l'estreta amb el poeta
que els meus amors, de jovenet, cantà...

Ja el temps s'enduia, folles orenetes
vers la tardor, les dolces amoretes
dites al caire frèvol de la mar.

Colliu, que ara n'és l'hora les floretes,
les roses en esclat. Llegiu Ronsard
ans que cendra el caliu sigui en la llar.

43

NO DE TUS BESOS EL DOLOR, DESTINO




Homenatge a sant Joan de la Creu




No de tus besos el dolor, destino
de mi sed, en angosta mar anchura,
sino, ya en el camino sin camino,
alondra que nos guía al alba pura.

Acaso, de mi amor al tacto y tino
de oscura senda en noche tan oscura
que llenan las palabras como vino
libando en tu regazo la amargura.

De mi en ti, de un mi que es ya un contigo,
por música callada voy y sigo
y, en cena que recrea y enamora,

fuente escondida de tu sed, ventalle
de cedros y palmeras, mi ser halle
el ocaso infinito de tu aurora.

44

TOT ÉS ARA CAMÍ, TOT VA FENT VIA






Tot és ara camí, tot va fent via
serenament al cor i al pensament:
l'ara és demà i ahir, i cada dia
és sempre, i tot és ara eternament.

Sé ara el que sabré i el que sabia
i, al cor del foc follet endut pel vent,
tinc l'única certesa que al món sia,
la que jo em sé i que no sap la gent.

Tu ets el meu entorn i ets el meu centre,
oh rodella manyaga del teu ventre
que em xucla la tendresa cor endins!

Tu ets l'ara i l'aquí, llavor i silenci
on la vida tothora recomenci
en coneguts tocoms i en nous confins.

45

PER VELLS VERALS DEL SOMNI EL VERS DESPULLA




Per vells verals del somni el vers despulla
la música i la veu: sobre el paper
blanc com la lluna, cada vers s'esfulla
tot teixint com l'aranya el seu esquer.

I com fulla no es mou que Déu no vulla,
regal dels déus, tal volta el vers pervé
a musicar-ho tot allà onsevulla,
o, al cor mateix, el goig que jo m'hi sé.

I només el silenci l'endevina,
suau com és, com una pluja fina
que xiuxiueja lenta tarda endins

amarant estremida la paraula,
feta d'un pic de ver, d'un pic de faula,
i omplint la soledat dels meus confins.